ES NEIX, ES FA, ES CURA, ES PAL·LIA?
El manual de l’Associació Nord-americana de Psiquiatria estableix com a criteris per diagnosticar un «trastorn pedòfil» tenir impulsos sexuals relacionats amb prepúbers de forma recurrent durant més de sis mesos i haver actuat sobre ells o sentir malestar (culpa, ansietat) per tenir-los. L’origen de la parafília no es coneix.
James Cantor, investigador del Centre de Salut Mental de Toronto (Canadà), porta una dècada recopilant dades sobre pederastes i comparant-los amb altres agressors sexuals. «S’investiga molt poc aquest tema i el suport governamental és escàs», diu per correu. Després d’escanejar el cervell de 127 agressors, la meitat pederastes, va descobrir en aquests una alteració de la matèria blanca, que envolta la matèria grisa. Cantor parla d’un «curtcircuit en la ment del pedòfil». Per a ell és una «orientació» amb la qual es neix i que no es pot canviar. Creu, però, que la majoria no són violents i que la teràpia els permet controlar la conducta.
Paul Fedoroff, director de la Clínica de conducta sexual d’Ottawa (Canadà), opina el mateix des de la premissa oposada. Considera la pedofília un «interès» que es pot «curar i prevenir». Els seus arguments: ha tractat a milers «amb un índex de reincidència proper a zero». El seu programa, públic i gratuït, rep cada vegada més pacients. «En gran part per l’esforç que hem fet per aparèixer en els mitjans», explica per correu.
No sabem gairebé res sobre els pedòfils
No sabem gairebé res sobre els pedòfils que, cometent abusos, no han entrat en el sistema judicial, ni sobre aquells que mai no han actuat. Es diuen a si mateixos «pedòfils virtuosos». Es reuneixen en fòrums en línia (sobretot nord-americans) per fer-se costat mútuament i formar terapeutes. No volen delinquir i consideren que el sexe amb nens està malament (inclòs l’ús de pornografia).
Bob Radke és portaveu del portal B4uact.org (que vol dir «abans que actuïs»). «Mai he comès un abús, tinc fantasies, però això és tot el que són», explica per correu. «Els fòrums no prevenen l’abús, però pot ser que la comunicació sí que ho faci. Atrevir-se a anar a teràpia és difícil i costa trobar un psicòleg disposat a escoltar-te. Els demanem que tinguin una ment oberta; ningú en el seu seny vol sentir-se atret per menors. Jo vaig néixer així. Si podem parlar sobre el que sentim serem més feliços, i no imagino una persona feliç fent mal a una altra «.
En la comunitat científica tampoc hi ha consens sobre com tractar els pedòfils
A la comunitat científica tampoc hi ha consens sobre com tractar els pedòfils o fins a quin punt es pot. La teràpia més comuna és la cognitiu-conductual, acompanyada o no de polèmics fàrmacs inhibidors de la libido. Els terapeutes sí que coincideixen que el pedòfil que cerca proactivament ajuda té la meitat del camí fet. En Pablo assenteix: «Perquè la teràpia funcioni, cal estimar-la, no fer-la per reduccions de condemna i coses així. I tinc clar que si hagués rebut ajuda d’adolescent, tot això no hauria passat «.
«En l’adolescència vaig començar a sentir-me una cosa rara», explica. «No estava còmode bevent alcohol, escoltant la música dels de la meva edat … així que vaig seguir envoltant-me de nens més petits. El problema no era que m’agradessin les nenes; és que mai no em van deixar d’agradar. Tots al·lucinaven amb els pits i a mi m’eren igual».
La prevalença de la pedofília no està clara. Segons els investigadors del Projecte Dunkelfeld, l’1% dels homes són pedòfils (altres estudis l’eleven fins al 5%). Pensi en un d’ells. És improbable que hagi imaginat un adolescent angoixat per alguna cosa que comença a descobrir en el seu interior i que no pot compartir amb ningú. No obstant això, se sap que la pedofília, com tots els despertars sexuals, sol sorgir en l’adolescència i venir acompanyada d’ansietat, culpa, vergonya, aïllament i idees suïcides.
Extracte de l’Article de PATRICIA GOSÁLVEZ en el PAIS
