Em presentaré: em dic Mohamed, tinc cinquanta-sis anys i sóc professor d’història en un institut. He estat víctima d’abusos sexuals per part de dos cosins des dels sis fins als nou anys. Un dels cosins tenia divuit anys i es deia Mustafá. En aquella època, exercia una enorme pressió sobre mi i m’amenaçava amb explicar-li-ho tot als meus pares. L’altre cosí, tenia quinze anys i es deia Alí; mai em va agredir amb violència, tampoc em va amenaçar. Alí ignorava els abusos que patia per part del nostre cosí en comú, Mustafá.
Alí era molt dolç i amable amb mi. No em sodomitzava, la qual cosa feia que pogués suportar millor la situació, fins i tot sense estar d’acord amb ella ni mostrar-me receptiu. Intentava explicar-me que es tractava d’una educació sexual que a ell mateix li havia donat el seu germà i que tots a aquesta edat, siguin nens o nenes, haurien de rebre per a poder aprendre la sexualitat dels majors abans de l’edat adulta i no sentir-se impotents davant les obligacions del matrimoni.
És cert que somiava, com tot nen, amb poder crear una llar i semblar-me als meus pares, que, malgrat la seva educació, em transmetien un sentiment de bona harmonia i felicitat. Però em sentia partit en dos entre dos abusos, un més retorçat que l’altre. Va ser gràcies a la meva germana que es va poder desemmascarar al meu cosí, el violador. Va ser una nit en la qual em va sorprendre plorant. La meva germana va insistir que li expliqués per què el nostre cosí havia arribat alguns minuts abans que jo de la granja, suat. Havia sentit els meus plors. Si no hagués sortit a la llum aquest evident delicte, no m’hagués deslliurat mai d’aquell monstre. D’aquesta manera, també vaig poder desfer-me del Alí, que aviat ho va saber i va tenir por de ser desemmascarat i tractat com a agressor sexual.
Desgaciadament, la meva germana, que tenia gairebé vint anys, em va demanar que em callés i que guardés el secret. Va carregar sobre la meva esquena el pes de la vergonya i de l’escàndol familiar, cosa que he suportat fins que vaig arribar a ÂngelBlau.
La raó del contacte amb l’associació és el problema que tinc amb l’atracció que sentia i sento cap als nens, com si el meu cos hagués crescut, però no amb la sexualitat adequada. Vaig créixer esperant casar-me algun dia i tenir una vida familiar. Desgraciadament, els meus desitjos cap als nens m’obsessionaven i no deixaven lloc per a les dones, no entenia el que em passava. Sentia pànic de poder arribar a semblar-me als monstres que em van assetjar quan era un nen.
Internet va arribar amb tot lo bo i lo dolent. Poder veure per Internet tot el relacionat amb la pedofília, va ser un descobriment que em va causar molts problemes. Quan acabava de treballar, no pensava en una altra cosa que a arribar al més aviat possible a casa per a retrobar-me amb el meu amic, l’ordinador. Curiosament, les imatges que més fàstic em donaven van ocupar les nits durant alguns anys.
La meva mare es preocupava, perquè em veia solter als trenta-vuit anys. Va començar a buscar-me noies que li semblaven maques i adequades per a mi.
Vaig decidir cedir per l’amor que sentia per la meva mare, però també per a deslliurar-me de la imatge negativa del “vell verd” que formava part d’aquella família.
El matrimoni em va ajudar a escapar de la pornografia.
Vaig tenir dos fills en el meu matrimoni. Mantinc relacions sexuals amb la meva dona en rares ocasions, però això no la descoratja i s’ha quedat amb mi. És veritat que la respecto i la tinc en consideració, però em sentia culpable de ser el que sóc i de no poder estar a l’altura dels seus desitjos, que m’expressava algunes vegades, amb pudor. Em sentia malament interiorment quan la sentia vanagloriar-se de la meva bondat i generositat, sense que pogués imaginar ni per un moment la realitat del meu malestar i del meu sofriment.
Llegint els articles de l’associació he après que la pedofília no és una malaltia, he acabat per acceptar-me tal com sóc i comprendre que puc viure amb això la resta de la meva vida sense necessitat de fer mal als nens.
He comprovat que els meus impulsos pedòfils s’han reduït amb el pas del temps. Encara que no ens haguem vist, em sento alliberat del pes que portava damunt i espero sincerament i de tot cor que algun dia puguem conèixer-nos en persona. Espero també que pugui animar a totes les persones pedòfiles a treure’s aquesta màscara, per a que puguin viure molt millor amb la seva consciència.
Gràcies,
Mohamed
