L’Abús Sexual en Primera Persona: La Complexitat dels Testimonis i la Valentia de Sanar

Introducció: Un Divan Humà per a la Consciència i la Sanació

El programa «El divan, amb Sílvia Cóppulo» de Catalunya Ràdio es presenta com un consultori particular, un espai on els convidats són convidats a obrir-se i compartir les seves il·lusions, desitjos, records i vivències més íntimes. Aquest format permet una exploració profunda de temes complexos, i un episodi en particular va abordar una realitat tan dura com necessària de visibilitzar: l’abús sexual en primera persona. L’objectiu primordial d’aquest programa és que, a través de testimonis genuïns, moltes persones puguin identificar-se amb les experiències relatades i, finalment, trobar el camí cap a la sortida i la sanació. Es busca, en essència, generar una consciència més àmplia i empàtica sobre el tema.

La base d’aquest episodi es va fonamentar en un fragment del llibre «El coratge de sanar» d’Ellen Bass i Laura Davis, que detalla una sèrie de sentiments profunds i sovint paralitzants que poden experimentar les víctimes d’abús sexual. Aquest text no només va proporcionar un marc teòric per a la discussió, sinó que també va oferir un mirall en el qual moltes persones podrien veure reflectides les seves pròpies emocions i dificultats, facilitant així el procés d’identificació que el programa anhelava.

Per donar veu a aquesta realitat multifacètica, «El divan» va comptar amb dos convidats valents: en Josep i la Maria. Els seus noms són ficticis per protegir la seva identitat, però les seves històries són dolorosament reals i complementàries. La singularitat d’aquest episodi rau en la decisió d’asseure a la mateixa taula, al «divan» de Catalunya Ràdio, una persona condemnada per pederàstia (en Josep) i una víctima d’abús sexual infantil (la Maria). Aquesta aproximació, sense precedents en molts contextos, permet una exploració sense filtres de les dues cares d’una mateixa moneda, oferint perspectives que rarament conflueixen en un mateix diàleg. Ambdós van compartir les seves experiències i perspectives sobre l’abús sexual, amb l’esperança que els seus relats poguessin aportar llum i, finalment, llibertat a altres persones.

El Testimoni d’En Josep: Viure amb la Pedofília i el Camí cap a la Contenció

En Josep es presenta com «una persona més d’aquesta societat» que, a causa d’un problema no buscat –l’atracció cap als menors o pedofília–, va veure la seva vida «complicada» i el va portar a cometre un delicte que el va dur a la presó. La seva honestedat és colpidora: no pot afirmar que la pedofília hagi desaparegut. Ell subratlla que «el que és pedòfil, fins que no es demostri el contrari, és pedòfil tota la vida». Aquesta atracció, que no desitja i que li genera «molta angoixa», és una part inherent a la seva realitat. No obstant això, afirma amb fermesa que el més important és ser-ne conscient i saber que, amb les eines correctes i el suport professional adequat, es pot viure amb la pedofília sense arribar a la pederàstia, és a dir, sense passar a l’acció. Lamenta no haver demanat ajuda a temps, i per això, el seu testimoni busca ser una advertència i una guia per a aquells que es trobin en una situació inicial similar.

La Gènesi d’una Atracció i la Progressió al Delicte

La consciència de la seva atracció va començar a manifestar-se cap als 17 o 18 anys, amb un interès notable per nenes de 12 o 13 anys. En un primer moment, en Josep no li va donar gaire importància, considerant-ho part del despertar del desig sexual. No obstant això, amb el temps, es va adonar que aquesta diferència d’edat «no és normal» i que no encaixava amb la «normalitat dels seus amics i companys». El perill, com ell mateix assenyala, rau en la necessitat de «satisfer el desig sexual». En Josep relata una progressió en el seu comportament que il·lustra la perillositat d’aquest tipus d’addicció i la facilitat amb què pot escalar sense intervenció:

• Consum inicial de «material Messi» (material d’explotació sexual infantil): La majoria de pedòfils que ha conegut a la presó, inclòs ell mateix, comencen per aquí. Es tractava de buscar imatges de menors amb poca roba, com ara en banyador. Al principi, això era suficient per satisfer el desig sexual.
• Transició a vídeos i xats: A mesura que el desig creixia i les imatges ja no el satisfeien, en Josep va començar a buscar vídeos on «interactuïn nenes». Més tard, la insatisfacció el va portar a interessar-se pels xats. Ell va fer servir un videoxat, on podia veure i ser vist.
• Contacte amb un menor: La progressió va culminar quan va contactar amb un nen d’onze anys a través d’aquest videoxat. En Josep subratlla que els xats on entren menors circulen «lliurement per internet», sense cap mena de barrera d’entrada, cosa que lamenta profundament.
• Manipulació i trobada: Tot i que el menor era conscient de l’edat d’en Josep, aquest va utilitzar el seu «poder de manipulació» per convèncer-lo de quedar. En Josep insisteix que «en cap moment vaig oferir res» material; la manipulació era purament psicològica. Per a ell, «estava claríssim el perquè quedàvem». Van intercanviar missatges per WhatsApp abans de la trobada.
• L’acte i la detenció: El contacte físic es va produir «una sola vegada». Els familiars del menor van descobrir els missatges de WhatsApp i van denunciar-ho als Mossos d’Esquadra, que van organitzar una «trampa» per detenir-lo.

La Presó: Una Experiència «Dolentíssima» amb Revelacions Crues

Després d’estar dos anys i mig en llibertat provisional, en Josep va decidir acceptar una condemna de 5 anys i 11 mesos de presó per evitar un judici incert. Tot i ser el seu primer delicte, ell entén que «la condena és la que toca» i no la discuteix.

La seva experiència a la presó d’Adriàns II va ser reveladora. Els presos condemnats per delictes d’índole sexual són agrupats al mòdul 13, que és considerat «el mòdul més mal vist, el mòdul més odiat, el pitjor del pitjor» per la resta dels reclusos. En Josep va treballar a la cuina i en altres tallers, i també va anar a l’escola, espais on interactuava amb presos d’altres mòduls (per delictes de drogues, violència de gènere, etc.). Malgrat que mai va patir agressions directes, sí que va haver de suportar «comentaris de tota mena» i va saber de «companys que havien rebut amenaces i fins i tot apunyalaments» pel fet de ser del mòdul 13. Va estar dos anys i mig a la presó, i actualment es troba en llibertat condicional, gaudint d’una «vida normal» i dormint a casa.

El Procés de Recuperació i Adaptació

La sortida de la presó va anar acompanyada d’una forta «ansietat» per la pèrdua del control institucional, la recerca de feina i el difícil procés d’explicar la seva realitat als amics. Per fer front a tot això, el suport professional ha estat fonamental per a en Josep.

• L’Organització ÂngelBlau : En Josep va conèixer l’existència d’ÂngelBlau gràcies a un reportatge del programa «30 Minuts» de TV3 que parlava de la pedofília i de l’ajuda disponible en altres països. Aquesta informació li va generar un sentiment d’esperança, pensant: «hi ha un lloc on tu pots parlar lliurement del que et sents i t’ajuden». La seva treballadora social a la presó va ser qui, després d’investigar, el va posar en contacte amb la branca de l’ÂngelBlau a Barcelona.
• Suport Psicològic i Psiquiàtric: Des de la seva llibertat provisional, en Josep ha estat sota el seguiment d’un psiquiatra i un psicòleg. Es visita un cop al mes amb un dels psicòlegs d’ÂngelBlau , a qui explica la seva situació actual i les seves ansietats. Aquest suport psicològic l’ha ajudat «moltíssim» a gestionar els canvis i a tirar endavant.
• Autoconeixement i Confiança: En Josep expressa una gran satisfacció pel canvi personal que ha experimentat, guanyant «seguretat en mi mateix i de confiança». Una frase d’un psicòleg, «creure en mi i confiar en mi,» ha estat reveladora, ja que mai abans havia fet aquest exercici. Ara és capaç de conviure amb els seus sentiments pedòfils, sabent que té les «eines necessàries» per portar una vida normal i satisfer els seus desitjos sexuals de «manera sana».
• Redirecció de la Sexualitat: Un aspecte crucial de la seva recuperació ha estat la capacitat de tenir relacions sexuals amb persones adultes. Això l’ajuda significativament, ja que li permet redirigir les fantasies que abans podrien haver-se centrat en menors. Ara, si li venen fantasies relacionades amb menors, és «capaç de tallar-les de real» perquè no vol «anar enrere».
• Normalització de la Vida: Ha aconseguit trobar feina i està «contentíssim» per la capacitat de normalitzar el seu dia a dia, més enllà de l’aspecte econòmic.
• La Dificultat de la Comprensió Familiar: Malgrat el seu progrés, en Josep reconeix que part de la seva família no ha pogut entendre el fet que «passés a l’acció». Aquesta és la part més difícil d’acceptar per als altres, i ho exemplifica amb la pregunta d’un familiar: «com pots ser de tu, no?, de la manera que ets, veig el senyal de prohibició gegant i siguis capaç de creuar-la?».

En Josep és conscient del nerviosisme que implica compartir el seu testimoni públicament, especialment pel risc que les seves paraules puguin ser «malinterpretades» i fer «sentir malament sobretot a víctimes». Tot i això, la seva voluntat és la de contribuir a la comprensió i prevenció.

El Testimoni de la Maria: Una Història de Resiliència i la Culpa del Silenci

La Maria, amb un nom també fictici, es descriu com una ciutadana més «que intenta superar els tràngols que la vida t’ha anat portant». El seu «tràngol» més fort i marcat ha estat l’abús sexual infantil. La seva història posa de manifest una de les realitats més dures i comuns de l’abús: la seva ocurrència en l’entorn familiar més proper, a casa.

La Crueltat de l’Abús a la Llar

En el cas de la Maria, l’agressor va ser el seu propi pare. Els abusos van començar quan ella només tenia 5 anys, amb tocaments i masturbació, i van escalar fins a la violació (penetració) des dels 10 fins als 17 anys. Un fet particularment dolorós i comú en molts casos d’abús intrafamiliar és la consciència de la mare. La mare de la Maria «n’era conscient,» i segurament «més d’una vegada ho va veure». No obstant això, la por i els «maltractaments psicològics» infligits pel pare la tenien «molt minada» i «sense capacitat de reacció,» impedint-li actuar.

La Maria fa una distinció crucial: el seu pare no és pedòfil, sinó pederasta. Ella el descriu com un «abusador de poder» que aprofita el seu rol de paterfamilias per abusar, no perquè d’entrada se senti atret per menors. El pare justificava els abusos dient que era «perquè m’estimava,» una creença que, segons la Maria, ell veritablement té. El procés d’abús va ser una manipulació «dolça,» una entrada subtil a la ment de la nena, aprofitant l’afecte filial i la seva manca de límits a una edat tan primerenca, portant la situació a un «racó molt fosc».

El Pes Aclaparador del Silenci i els Mecanismes de Supervivència

La Maria no va parlar dels abusos fins que va ser «bastant gran,» i ni tan sols ho va dir a les seves amigues. La seva culpabilitat més difícil de superar ha estat la del silenci. No es va sentir culpable per haver provocat els abusos («ni molt menys,» «no em sento gens responsable»). La seva culpa era per «haver-me traïcionat i per haver callat,» per no haver estat «capaç d’enfrontar-me contra l’agressor» des dels 5 anys. Aquesta culpa d’haver guardat el secret davant dels seus germans i mare la turmentava.

Per sobreviure al dolor, la Maria va recórrer a la dissociació, un mecanisme que li permetia «caminar des d’un altre lloc,» desconnectar-se de la realitat per suportar l’insuportable. Aquesta dissociació, tot i no ser positiva a llarg termini, va ser un mitjà de supervivència en la seva adolescència, especialment en les relacions. Un altre mecanisme, molt més destructiu, van ser les autolesions (talls), utilitzades per rebaixar el «dolor mental o psíquic» a través del dolor físic. Ha hagut de treballar molt per deixar de fer-se mal.

Trencant el Silenci i les Seqüeles de la Violència

Actualment, la Maria ha pogut confrontar el seu pare sobre els abusos. Ell continua amb la seva justificació d'»estimar-la,» una conversa que ella descriu com a «molt complicada» i recurrent en el món de l’abús sexual, on l’abusador «intenta creure que allò que està cometent no és un abús, sinó que hi ha un suposat consentiment».

La Maria ha trencat el silenci amb els seus germans de sang. Cap al seu pare, manté una actitud de «vigília». El seu pare, que és «molt reconeguda en el seu sector» i té un «reconeixement social professional,» té «molta por del que jo pugui fer». Aquesta por és el que el manté «a ratlla,» donant a la Maria una sensació de control i seguretat.

Els seus sentiments cap al seu pare són «contradictoris,» ja que ell també li ha donat «moltes coses bones» a la vida. Aquesta ambivalència emocional és una realitat complexa per a moltes víctimes que han de conviure amb l’agressor.

En l’àmbit sexual, la Maria ha tingut seqüeles, tot i que ara ja no en té cap que consideri negativa. La més notable és la necessitat de «controlar-ho tot», de «no m’escapi res». Amb el temps, ha après a veure aquesta «seqüela» de manera positiva, com una forma d’estar atenta a tot el que passa. Un pilar fonamental en la seva recuperació és el fet que la seva parella i el seu fill coneixen tota la seva història, cosa que l’ajuda «moltíssim». Ella considera que el seu procés de sanació està «al 95%».

ÂngelBlau: Un Pont entre Víctimes i Agresors en el Camí de la Sanació

Tant en Josep com la Maria són membres actius d’ÂngelBlau , una organització que ha jugat un paper transcendental en els seus respectius processos de recuperació i comprensió.

Orígens i Filòsofia Innovadora

L’associació ÂngelBlau va ser fundada a França fa aproximadament 25 anys per Tifa Benari. La seva premissa és radical i, per a molts, controvertida: «posa a la mateixa taula gent que ha patit abusos sexuals infantils i a pederastres i a pedòfils». Aquesta metodologia es duu a terme en el que ells anomenen un «grup de paraules».

El «Grup de Paraules»: Confrontació i Alliberament

Un «grup de paraules» és un espai on les persones estan «preparades per parlar i a confrontar». Per a la Maria, la participació en aquests grups va ser una revelació. La va ajudar a sentir-se «menys culpable» i a posar la responsabilitat dels abusos sobre l’agressor, en lloc de culpar-se a si mateixa per no haver sabut dir «no» de petita. La presència en aquests grups «t’obliga a obrir aquests calaixos on tenim amagats el dolor, on tenim amagats molts secrets que no ens volem dir a nosaltres mateixos». Poder expressar en veu d’adult els sentiments que de petita no podia dir i posar-los sobre la taula ha estat alliberador. Per a la Maria, aquests grups la van ajudar a sanar la fase més difícil del seu procés: la culpa del silenci, la culpa de no haver pogut enfrontar-se a l’agressor des dels 5 anys, una idea que, racionalment, sap que és «absurda» però que el sentiment hi era.

Suport Professional i L’Aproximació Holisticà

Més enllà dels grups de paraules, ÂngelBlau ofereix suport psicològic personalitzat. En Josep, per exemple, es beneficia de visites mensuals amb un psicòleg de l’associació, que l’ajuda a gestionar l’ansietat dels canvis i la complexitat de la seva situació actual. La Maria ja no necessita anar al psicòleg, sent que està bé, però reconeix la importància que ÂngelBlau va tenir per superar la seva culpa.

L’aproximació d’ÂngelBlau és única pel seu caràcter inclusiu, buscant treballar l’abús sexual «des de l’arrel,» i això inclou ajudar les persones que pateixen pedofília. Tant en Josep com la Maria agraeixen profundament la possibilitat de compartir els seus testimonis en aquest programa, malgrat la dificultat, amb la ferma convicció que servirà a moltes persones per «viure en llibertat».

Implicacions Més Àmplies i Reflexions Clau

Els testimonis d’en Josep i la Maria no només il·lustren dues experiències profundament personals amb l’abús sexual, sinó que també posen de manifest diverses dimensions crítiques del problema a nivell social i psicològic.

La Naturalesa de l’Abús: Més enllà del Mer «Abús»

L’episodi comença amb una poderosa reflexió sobre la paraula «abús,» suggerint que «violació és millor?» i argumentant que certs actes són «molt més que un abús». El fragment del llibre «El coraje de escenar» destaca les conseqüències devastadores i duradores de la violació infantil: «múltiples operacions, cicatrius internes i externes, tics, trastorn obsessiu-compulsiu, depressió, ideació suïcida, enèrgics episodis d’autolesions, alcoholisme, drogadicció, confusió sexual, paranoia, desconfiança, desordres alimentaris, trastorn dissociatiu de la personalitat, etc.». La descripció de passar «d’un nen ple de vida… a ser un autòmate aïllat, de peus de ciment, apagat» subratlla la destrucció fonamental de la innocència i la vitalitat d’un infant. La frase impactant «Voleu saber com prendre-li a un nen tot el que el fa ser nen? Penetreu-lo» serveix com una confrontació crua amb la realitat de l’horror i les seves conseqüències. Aquest missatge inicial estableix un to de gravetat i la necessitat d’una comprensió profunda del trauma.

Pedofília vs. Pederàstia: Una Distinció Crucial

Els testimonis d’en Josep i la Maria contribueixen a aclarir una distinció sovint confosa:

• Pedofília (Josep): Es refereix a l’atracció sexual cap als menors. En Josep la descriu com un problema no buscat, una condició que no té cura mèdica i amb la qual es pot viure tota la vida. El seu repte és evitar passar a l’acció.
• Pederàstia (Maria): La Maria defineix el seu pare com a pederasta, no pedòfil, caracteritzant-lo com un «abusador de poder» que s’aprofita del seu rol i posició per perpetrar l’abús, sense que l’atracció principal sigui als menors.

Aquesta distinció és vital per comprendre les motivacions i la dinàmica de l’abús, i per enfocar adequadament la prevenció i la intervenció.

El Perfil No Estereotipat de l’Abusador

En Josep desmunta el mite que un pedòfil ha de ser necessàriament una persona «agressiva, violenta, de nivell social baix o sense estudis». Les notícies sovint mostren que metges, professors i persones de qualsevol àmbit poden ser abusadors. Aquesta realitat fa que la identificació de possibles abusadors sigui més complexa i subratlla la importància de la consciència generalitzada sobre els senyals d’alerta. La seva pròpia experiència com a persona introvertida i insegura en la seva infantesa també ofereix una visió de les possibles vulnerabilitats o carències personals que poden influir en el desenvolupament d’aquestes tendències.

L’Escalada Silenciosa de l’Abús Digital

La narrativa d’en Josep sobre la seva progressió des de la cerca d’imatges amb poca roba fins als vídeos, xats i, finalment, el contacte físic, il·lustra la perillositat dels entorns digitals sense control. La lliure circulació de xats on hi intervenen menors, sense barreres d’entrada, és una realitat preocupant. Aquest aspecte ressalta la necessitat d’una major regulació i conscienciació parental sobre els riscos en línia, que sovint serveixen com a primer pas en l’escalada cap a l’abús físic.

El Pes de la Culpa i el Camí cap a l’Autoperdó

El testimoni de la Maria posa en primer pla la càrrega psicològica del silenci en les víctimes. Per a ella, la culpa més difícil de superar no va ser sentir-se responsable de provocar l’abús, sinó la culpa de «no haver-ho dit,» de «no haver-me sabut capaç d’enfrontar-me contra l’agressor» des dels 5 anys. Aquesta auto-recriminació per no haver estat prou forta o valenta per aturar l’abús, tot i ser «absurd» des d’una perspectiva racional, és un sentiment profundament arrelat en moltes supervivents. El procés de sanació, facilitat per ÂngelBlau , l’ha ajudat a posar aquesta culpa «en el seu lloc» i a arribar a tenir una «relació estupenda amb la meva culpa». Aquesta és una lliçó fonamental sobre l’autoperdó i la desculpabilització.

Mecanismes de Supervivència i Resiliència

Tant en Josep com la Maria van utilitzar mecanismes per fer front al seu dolor. En Josep es va refugiar en la música, una eina que li permetia «desconnectar» i «alliberar-me d’aquest món en què vivia». La Maria va recórrer a la dissociació per «caminar des d’un altre lloc» davant el dolor, i a l’autolesió per rebaixar el dolor mental mitjançant el dolor físic. La seva capacitat de resiliència és notable, en la seva constant lluita per superar el trauma i treballar per deixar enrere aquests mecanismes destructius. La seva història és un testimoni de la força de l’esperit humà per reconstruir-se.

La Importància Vital del Suport Professional i el Trencar el Silenci

Els dos testimonis subratllen de manera unànime la necessitat del suport professional. En Josep atribueix a l’ajuda psicològica i psiquiàtrica d’ÂngelBlau la seva capacitat actual de gestionar els seus impulsos, augmentar la seva confiança i redirigir la seva sexualitat cap a relacions sanes amb adults. La Maria, tot i no necessitar ja teràpia, valora el paper d’ÂngelBlau en la superació de la seva culpa més profunda.

El «trencar el silenci» emergeix com un tema central. Per a la Maria, parlar amb el seu pare i amb els seus germans no només li ha permès alliberar-se d’una càrrega, sinó que també ha creat una «actitud de vigília» que sembla contenir el seu pare. El valor de la seva parella i fill coneixent tota la història li proporciona un suport inestimable, il·lustrant el poder alliberador de la veritat i la confiança.

La Paradoxa de Sentiments Contradictoris

La Maria expressa sentiments «contradictoris» cap al seu pare, reconeixent que, tot i el profund dolor que li va causar, ell també li va donar «moltes coses bones». Aquesta complexitat emocional és una realitat per a moltes víctimes d’abús intrafamiliar, que han de navegar per la dualitat de l’amor filial i el trauma infringit per la mateixa persona. Això desafia la narrativa simplista de «bo o dolent» i il·lustra la profunditat de les ferides psicològiques.

Conclusió: La Conversa com a Via cap a la Llibertat

L’episodi d'»El divan, amb Sílvia Cóppulo» amb en Josep i la Maria és un exemple poderós del «valor de la conversa». En un món on l’abús sexual continua sent una «altra pandèmia» i un tema tabú per a molts, obrir espais per a testimonis tan crus i sincers és fonamental. La valentia d’en Josep i la Maria en compartir les seves històries, malgrat la dificultat personal que això els suposa i el risc de ser malinterpretats, serveix a un propòsit superior: el de donar «llum a tot el que és l’abús sexual infantil, del que és la pedofília».

La seva esperança, i la del programa, és que aquests testimonis «serveixi a moltes persones per poder viure en llibertat». La comprensió profunda de l’abús, la pedofília, la pederàstia, els mecanismes de superació i la importància del suport professional, com el que ofereix ÂngelBlau, són passos crucials cap a una societat més conscient, empàtica i, en darrera instància, més capaç de prevenir i sanar les ferides de l’abús sexual. Aquest diàleg, per incòmode que pugui resultar, és indispensable per moure’ns cap a un futur on les víctimes trobin suport i els possibles agressors tinguin vies per controlar les seves tendències abans que el dany sigui irreversible.