ÂNGEL BLAU A LES JORNADES DE VICKI BERNADET: ABÚS SEXUAL INFANTIL, EDUCACIÓ SEXO-AFECTIVA Y PRIMERA INFÀNCIA
La primera infància, que comprèn dels 0 als 6 anys, és un moment clau en el desenvolupament de nens i nenes. El llenguatge, el tipus de vincle afectiu i la comprensió de la realitat que els envolta són algunes de les capacitats que comencen a desenvolupar-se en aquests primers anys de vida (Juárez et al., 2011).
Malgrat que hi ha molt coneixement sobre l’estadi inicial de desenvolupament, pocs són els estudis que fan referència a l’abús sexual infantil (a partir d’ara, ASI). És per això que l’abús en aquests nens i nenes és considerat invisible. En altres etapes vitals, com informen Cantón-Cortés et al. (2015), la informació sobre l’ASI està molt més estudiada, facilitant així la detecció i prevenció.
Per què hi ha poca informació en referència als abusos sexuals infantils en nens i nenes preescolars? Perquè els victimaris acostumen a ser els cuidadors principals i per la dificultat en la detecció a causa de l’estat del desenvolupament del nen (Francia et al., 2018).
Els pocs estudis que s’han realitzat (Cortés et al., 2011) afirmen que entre el 20 i el 35% dels menors abusats es troben en aquesta franja d’edat. A més, els ASI en la seva major part (un 80% aproximadament) són comesos dins l’àmbit familiar o amics propers (Francia, 2018; Pereda et al., 2007). Cal, doncs, entendre alguns aspectes essencials dels nens, de les famílies i de l’educació.
Com són els nens i nenes de 0 a 6 anys?
Tota etapa del desenvolupament humà té les seves característiques definitòries. En els primers anys de vida els/les nens/es aprenen a moure’s en un nou medi, a parlar i a comunicar-se. Es tracta d’una etapa extremadament curiosa pels infants, on intenten entendre-ho tot per convertir-se, a poc a poc, en éssers independents. Però, alhora, la presència de cuidadors a la vora és essencial (Cantón-Cortés et al., 2015). Així, pares, mares, educadors, familiars, etc. es converteixen en referents per a l’infant: són aquells i aquelles ensenyen, eduquen, cuiden, alimenten i estimen.
Si més no, els/les menors són molt vulnerables en l’etapa preescolar. Cal entendre’ls com si fossin esponges i absorbissin tot allò que observen, sigui bo o dolent. Per tant, totes les conductes, experiències i realitats que reben són importants i poden tenir una gran incidència en la seva vida.
Dificultats en la detecció de l’abús en menors de 6 anys
Els/les nens/es que pateixen ASI no conformen un únic perfil de víctima. En altres articles publicats a la nostra web, es fa especial rellevància a la individualització de cada cas, en els trets de personalitat, resiliència, configuració del trauma (o no), suport, etc. Si es vol saber més, recomanem l’article ¿El abuso sexual infantil implica siempre un trauma a largo plazo? Si més no, hi ha algunes consideracions generals que cal tenir en compte.
Una dificultat que es troba en aquest grup de menors és la difícil detecció de l’abús, més enllà dels trets individuals de cadascun d’ells/es. Es poden donar diferents factors perquè la identificació de l’abús no es doni, relacionats amb l’estat del desenvolupament dels infants.
Com expliquen Cantón-Cortés et al. (2015), en primer lloc cal entendre que no sempre hi ha símptomes, o almenys no observables. A més, els i les nenes estan en procés d’aprenentatge del llenguatge, fet que dificulta la seva comunicació. Alhora, ells/es mateixos/es poden desconèixer que la situació que han viscut ha estat un abús, ja que en ocasions no tenen capacitat de comprensió d’aquest fet (Juárez López et al., 2011).
Si més no, els adults tenen més facilitat per adonar-se a partir d’alguns símptomes comuns que es donen: conductes i vocabulari sexualitzats, conductes regressives, no respectar els límits físics, agressivitat, etc.
La dissociació en l’Abús Sexual Infantil
D’altra banda, acostuma a observar-se en els infants víctimes d’ASI el fenomen de la dissociació, que també dificulta la seva detecció. La dissociació és un concepte psicològic que defineix l’estat en el qual una persona separa els seus pensaments de les seves emocions. Implica un distanciament de la realitat, mecanisme que el nostre cervell utilitza per a suportar experiències negatives (DSM-V, 2013).
Aquest fenomen es pot donar en qualsevol etapa del desenvolupament, també en els infants preescolars.
Així, es fa servir la dissociació com un mecanisme de defensa, de forma involuntària, ja que, a causa del seu desenvolupament maduratiu, no poden fer front a la situació d’abús.
Remarquem, un altre cop, que aquesta resposta és individualitzada: no tots els infants que pateixen ASI es dissocien, però sí que pot ser que alguns ho facin, encara que tinguin una edat molt primerenca.
Així, davant les dificultats lligades a la detecció i els efectes adversos derivats de l’abús, cal centrar la nostra atenció en la prevenció de l’ASI i les estratègies d’afrontament en el cas que es produeixi una revelació. Així, hi ha dos elements que es constitueixen com a claus: d’una banda, l’educació sexual i, d’altra banda, la construcció d’una xarxa afectiva protectora.
L’educació afectivo-sexual com a eina de prevenció
L’educació sexual és un element indispensable per protegir els menors del fenomen de l’abús sexual. Aquesta tasca educadora correspon, per una banda, als pares i mares, com agent socialitzador fonamental, ja que són persones incondicionals que ens donen un codi d’intimitat, així com valors ètics i ens atorguen protecció; i, d’altra banda, l’escola, que ens ha de dotar d’una educació integral, que inclou una educació sexual positiva, realista, professional i ètica.
Com explica Félix López (2005) per donar als/les menors una bona educació sexual, hem d’acceptar la seva sexualitat sense por. Acceptar-la també implica no negar ni magnificar les manifestacions sexuals a la infància, com la masturbació, la curiositat i les preguntes o els jocs de contingut sexual. Només si coneixem i acceptem com és la sexualitat dels infants, podrem identificar símptomes d’abús.
Així, és fonamental que els/les nens/es tinguin un coneixement bàsic del cos humà: coneguin les seves parts íntimes, quin nom tenen, així com saber com és la sexualitat pròpia de l’ésser humà (Mirta et al., 2011). Aquest coneixement, però, ha d’anar acompanyat de la consciència de la sexualitat i del cos com quelcom privat.
Aquesta privadesa, però, no es limita únicament a les parts íntimes. Cal fer entendre al/la nen/a que tot el seu cos és privat, que el seu cos és seu i que ell/a té la capacitat per decidir quin tipus de contacte vol establir amb les persones: pot rebutjar fer un petó a un familiar llunyà si no el coneix, de la mateixa manera que pot negar una abraçada a una persona que estima si en un moment determinat no li ve de gust.
Els nens han de saber que tenen dret a dir “no”. Cal ensenyar-los a diferenciar entre aquelles mostres d’afecte que els agraden i els fan sentir estimats, d’aquelles amb les que no se senten còmodes (Hernández Sánchez, 2008).
Prevenir l’abús sexual en la primera infància implica treballar els nivells d’afectivitat, intimitat i sexualitat. Nosaltres escollim en quin nivell ens entreguem a les persones i el pas d’un nivell a un altre ha de ser lliure, conscient, pausat i segur. És necessari que els infants aprenguin a escoltar el seu propi cos, localitzar les sensacions que es generen, ja que la connexió corporal és bàsica (Horno, 2013).
Desgraciadament, els nens i les nenes es poden trobar en situacions abusives i no saber com frenar-les. En el cas que això passi, és fonamental conscienciar-los que en cap cas ha estat o serà culpa seva. És per això que cal haver construït prèviament una xarxa afectiva al seu voltant, on poder brindar ajuda quan aquests/es la necessitin.
Dotar de recursos a l’infant: la xarxa afectiva protectora
Un cop ja s’ha dotat al/la menor d’una bona educació sexual i és capaç de reconèixer les possibles situacions d’abús, hem d’oferir-li una xarxa afectiva protectora a la qual pugui recórrer en cas de necessitar-ho. Necessiten tenir referents positius de persones que els estimen i els cuiden amb els quals poden comptar.
Com explica Pepa Horno (2018), aquestes persones constitueixen la xarxa afectiva protectora, que inclou tant els vincles verticals, que són els pares i mares i principals cuidadors, com els vincles horitzontals, els amics i amigues, com altres persones de la seva edat. Els hem d’ensenyar el que és estimar; i, alhora, a identificar aquelles persones que els estimen bé i amb les que poden comptar.
De la mateixa manera, és important potenciar l’autoestima del/la nen/a: deixar-li clar que l’estimem per com és, no pel que fa, i que sempre podrà comptar amb nosaltres. Tots aquests elements són estratègies preventives i, alhora, facilitaran que l’infant recorri als seus adults de referència i confiança en el cas que es trobi en una situació abusiva.
Per acabar, recomanem els següents instruments que estan enfocats a que els/les nens/es preescolars entenguin el concepte de la privadesa, del seu cos, de l’amor del seu voltant i de l’ajuda que poden demanar si la necessiten. El árbol de Chicoca es un vídeo curt on parla de conèixer els genitals i no permetre que siguin tocats per persones alienes. Els llibres Kiko y la Mano i Ni un besito a la fuerza també il·lustren aquests conceptes.
Aquest article ha sigut redactat basant-nos en la jornada Abuso sexual infantil, educación sexo-afectiva y primera infancia, organitzada per la Fundació Vicki Bernadet. Les ponències van ser realitzades per la Dra. Noemí Pereda, el Dr. George Nikolaidis, el Dr. Félix López, la Pepa Horno i la Pilar Polo, a qui agraïm la seva participació i treball constant per l’erradicació de la violència sexual contra els infants.
