M'AGRADEN ELS NENS: EL DOCUMENTAL QUE TRENCA UN TABÚ SOBRE LA PREVENCIÓ DE L'ABÚS SEXUAL INFANTIL
Una mirada incòmoda però necessària
El documental M’agraden els nens, emès dins del programa Sense Ficció i presentat per Eduard Sanjuan, aborda un dels temes més incòmodes i silenciats de la nostra societat: la pedofília i la possibilitat de prevenir l’abús sexual infantil abans que es produeixi. Una proposta que va més enllà de la dinàmica habitual d’acció i repressió per preguntar-se si és possible controlar l’impuls pedòfil per evitar l’agressió.
La majoria d’abusos sexuals a menors són comesos per algun familiar o per una persona de l’entorn de confiança del nen o nena. Però, es pot fer alguna cosa per evitar que els potencials abusadors arribin a cometre el delicte? Aquesta és la pregunta central que travessa tot el reportatge.
Pedofília i pederàstia: dos conceptes que sovint confonem
Una de les aportacions més valuoses del documental és la distinció clara entre dos conceptes que sovint s’utilitzen com a sinònims, però que no ho són:
- Pedofília: l’atracció sexual d’un adult cap a un menor.
- Pederàstia: va molt més enllà; inclou l’abús sexual i, per tant, el delicte.
Aquesta diferenciació és clau per entendre la proposta dels programes preventius que el documental presenta.
Alemanya: el projecte pioner de la Charité de Berlín
A la Clínica Universitària de la Charité de Berlín, fa més de dotze anys que va començar un projecte innovador per a la prevenció dels abusos. El programa, anomenat No vull ser un abusador (Kein Täter werden), ofereix teràpia preventiva i confidencial a persones amb tendències pedòfiles que no han comès cap delicte i que volen evitar fer-ho.
Jens Werner, un dels responsables del projecte, és contundent en l’enfocament:
La pedofília no es pot curar amb cap teràpia. Només podem ajudar els pacients a controlar-la i a enfrontar-s’hi de manera eficaç, perquè no cometin cap abús sexual i no consumeixin pornografia infantil.
El projecte està finançat pel Ministeri Federal de Justícia alemany i compta amb el suport de gairebé tots els partits polítics. La iniciativa s’ha anunciat fins i tot a la televisió pública, amb missatges directes adreçats a persones que poden sentir-se identificades amb aquest tipus d’atracció.
L’enorme demanda ha fet que el programa s’hagi estès a deu ciutats més d’Alemanya. Segons explica al documental Class de Boer, una de les terapeutes del projecte a Hannover, els resultats són positius: s’ha reduït clarament el consum de pornografia infantil entre els pacients i, durant la teràpia, no s’han produït noves agressions.
França: l'Àngel Blau i els "grups de paraula"
A prop de París, fa divuit anys, Latifa Benari, una francesa d’origen algerià, va fundar l’associació l’Àngel Blau(L’Ange Bleu), una entitat d’ajuda a pedòfils, agressors sexuals i també a les víctimes. Latifa sap molt bé de què parla: ella mateixa va patir abusos sexuals continuats amb violència quan era petita.
Des de casa seva i sense cap subvenció, Latifa dedica la vida a aquesta causa. Rep cada dia diverses trucades de persones que demanen ajuda i organitza els anomenats «grups de paraula», trobades en què seuen al voltant d’una mateixa taula víctimes d’abusos i pedòfils abstinents.
El documental recull testimonis d’un valor humà extraordinari:
Isabelle, víctima d’abusos: «A la primera reunió jo estava al costat d’un home que havia passat a l’acció. Se’m van posar els pèls de punta! Però alhora el vaig escoltar. I vaig entendre alguna cosa. Necessitava comprendre el que m’havia passat, i he entès una mica el personatge, el meu abusador. He entès que era un manipulador, que era algú que realment tenia un problema, i això m’ha desculpabilitzat. Perdonar-lo? No.»
Fred, pedòfil abstinent de 27 anys, llicenciat en literatura: «Estàs cara a cara amb gent que ho ha viscut, i això m’ha permès comprendre el problema en tota la seva profunditat. No, les relacions sexuals amb menors no estan bé, perquè aquí pots comprovar que provoquen molts danys.»
Quan era adolescent, Fred va descobrir amb horror que, a més de sentir-se atret per les noies de la seva edat, també li agradaven les nenes petites. Va arribar a pensar en el suïcidi.
Tenia aquesta imatge del pedòfil. Com la d’un monstre, un violador, un assassí, un manipulador. I de cop em vaig imaginar que estava destinat a convertir-me en això. Quan estava davant de criatures sempre tenia aquella por. Em vaig aïllar dels nens. Jo no sóc ni he estat perillós per a ells. Però, com més por d’una cosa es té, més ens dominarà.
Gràcies a l’associació l’Àngel Blau, Fred ha après a gestionar millor la seva pedofilia. Avui té parella des de fa més d’un any i sent que pot començar una nova vida. Com diu ell mateix, la seva atracció ha «retrobat la seva dimensió natural»: només un desig que, en lloc d’imposar-se, ha quedat reduït a «un petit gra de sorra en un racó de la ment».
I a Catalunya?
Aquest és potser el contrast més colpidor del documental. A Catalunya no hi ha cap programa de prevenció similar al model alemany o francès. Aquí, aquest tipus de tractaments només es duen a terme dins dels centres penitenciaris, és a dir, quan ja hi ha víctimes, i es dirigeixen a delinqüents sexuals en general, sense un programa específic per a pedòfils que vulguin evitar passar a l’acció.
El documental dona veu a Albert, condemnat per abús sexual a menors, que llegeix una carta dirigida a la seva víctima:
Mai vaig voler entendre que tu no volies. Vaig pensar, distorsionant, que tu volies provar i que t’agradava. Hi ha dues persones en mi: una que sent fàstic pel que sóc, i l’altra que té aquesta atracció i a qui li agrada tot això.
Aquest testimoni il·lustra fins a quin punt arriba massa tard una intervenció que es produeix només després del delicte.
Una reflexió final
M’agraden els nens és un documental incòmode, però precisament per això és necessari. Trenca el silenci sobre una qüestió que sovint només es tracta des de la indignació posterior al delicte i obre una conversa sobre prevenció que en altres països europeus ja és una realitat consolidada.
La pregunta que deixa oberta és clara i interpel·la directament les nostres institucions: si Alemanya i França han demostrat que la teràpia preventiva pot evitar abusos i protegir nens, per què aquí continuem esperant que es produeixin víctimes per actuar?
Veure el Reportatge complet:
https://www.3cat.cat/3cat/matreuen-els-nens/video/5631268/
