Em costa mirar enrere.
Em costa mirar-me amb amor i dir coses boniques de mi mateixa.
Per pura supervivència vaig seguir endavant sense mirar el que no m’agradava, només mirant endavant vaig deixar de sentir dolor sense adonar-me, llavors, que així també renunciava a sentir plaer. Simplement, vaig deixar de sentir… i vaig sobreviure.
Voldria tornar al punt de partida i experimentar totes i cadascuna de les emocions que la vida em regala sense tenir la sensació de ser en una muntanya russa cada vegada que els sentiments m’envaeixen.
Així em sento en el camp emocional, totalment desbordada, fora de lloc, maldestra, parlant una llengua que no conec i en el fons… sé perfectament el que em cal fer: aprendre a desaprendre.
Ja no necessito evitar res perquè viure-ho és tot.
Viure és sentir, emocionar, riure i plorar, és estimar i voler que em vulguin perquè sense amor no es viu.
Em sento afortunada de sentir que qui em vol ho fa desitjant el millor per a mi, ho fa des del més sincer dels respectes perquè el respecte més profund me’l dec a mi mateixa.
Amb mi passaré tot el temps de la meva vida, és amb mi amb qui he d’estar a gust,
‘Qualsevol altra bona companyia és un meravellós regal que em dona la vida, gràcies!
i gràcies a mi per saber-ho apreciar.
Agraeixo triar viure havent volgut morir.Agraeixo saber riure i plorar, compartir i estimar, tenir il·lusió i sentir alegria i també tristesa i seguir amb ganes de continuar visquin, entenent que no sóc responsable de moltes de les coses que m’han passat però em responsabilitzo de com me les prenc i sobretot recordar, que abans de mort…hi ha vida!