Resum de la sessió formativa «Escola, famílies i protecció» sobre la prevenció de la violència sexual infantil, amb Montse Iserte i Roser Iglesias
«Si una criatura explica una situació que la preocupa, què fem després?» Amb aquesta pregunta va començar la sessió formativa en directe del 20 d’octubre organitzada per Àngel Blau. La va impartir Montse Iserte, psicòloga i sexòloga, amb més de 20 anys d’experiència en teràpia sexual i de parella, docent del màster en teràpia sexual i de parella de la Universitat de Barcelona i formadora en tallers d’educació afectivosexual des d’infantil fins a l’ESO. La va conduir Roser Iglesias, psicòloga d’Àngel Blau, que va recollir i traslladar les preguntes de les persones assistents.
Les xifres expliquen per què cal parlar-ne: tal com es va recordar durant la sessió, s’estima que una de cada cinc criatures patirà violència sexual durant la infància. En aproximadament el 80% dels casos, l’agressor és algú del seu entorn proper: un familiar, un docent, un monitor, un veí de confiança. Pensem en quants alumnes té una classe, i en quants d’ells poden estar vivint-ho en silenci.
🎥 Mira la sessió completa a YouTube
📄 Descarrega la guia per a les persones assistents (PDF): pautes de primera acollida, comunicació amb les famílies, pautes per a casa, una fitxa per treballar amb l’equip del centre i recursos oficials.
En resum: què ha de fer un docent si un infant li explica una situació de violència sexual?
Ha d’escoltar, protegir, registrar i comunicar: acollir l’infant amb calma i en privat, creure’l sense interrogar-lo, anotar els fets i les seves paraules literals sense afegir-hi hipòtesis, i comunicar-ho el mateix dia a la direcció del centre perquè activi el protocol. No li correspon investigar ni confrontar la persona assenyalada: l’exploració la fan els serveis especialitzats. Davant d’un risc immediat cal trucar al 112, i per orientació es pot trucar al 116 111 (Infància Respon).
Tres idees per emportar-se de la sessió
En acabar, la Roser Iglesias va destacar tres idees que resumeixen bona part del que es va treballar:
- Escoltar, protegir, registrar i comunicar. Són les quatre paraules clau que va proposar la Montse. Com a professionals i com a adults, és el que ens toca fer. No ens toca investigar, ni deduir, ni treure conclusions.
- La diferència entre una sorpresa i un secret. Una eina senzilla i molt potent perquè els infants puguin identificar quan alguna cosa no està bé i explicar-la.
- L’educació sexual comença des que són bebès, fins i tot des de l’embaràs, i a cada etapa li correspon una cosa diferent. No és només parlar de relacions sexuals, de preservatius o d’infeccions: és reconèixer el cos, poder anomenar-ne cada part i entendre tot el que envolta la sexualitat.
Primer: no ens toca investigar
Parlar d’aquests temes ens remou com a persones, no només com a professionals. Les paraules que solen aparèixer són por, inseguretat, responsabilitat, dubtes o angoixa, i és absolutament normal. Per això la sessió va començar amb una idea alliberadora: no venim a fer-nos experts en investigar, sinó a saber què ens toca fer a nosaltres i fer-ho el millor possible.
Quan una criatura ens explica alguna cosa preocupant, el primer impuls és fer-li moltes preguntes. Però no ens toca fer de policia, de psicòleg forense ni de jutge. Això ens deixa una certa inquietud, la de sostenir sense saber més, però també ens treu un pes de sobre: no som les persones encarregades de trobar proves. El que hem de saber és activar els recursos perquè els professionals que correspon facin la seva feina.
1. Prevenir la violència sexual infantil: la confiança es construeix abans que aparegui un dubte
Quan parlem de prevenir la violència sexual infantil sovint pensem en un taller puntual: algú extern ve, fa una sessió d’una hora i ja està. Està bé, i moltes escoles ni tan sols en tenen. Però no n’hi ha prou. La prevenció real passa en el dia a dia: en com responem quan un infant diu «no m’agrada que em toquin així» o «avui estic trist». Un infant que comprova que quan explica coses petites l’adult l’escolta, no el renya i l’acompanya, té més probabilitats d’explicar després coses més grans. La confiança és acumulativa.
I l’educació afectivosexual és, en essència, protectora. Un infant que té paraules per anomenar el seu cos, que sap dir que no, que sap a qui demanar ajuda i que pot posar nom a les seves emocions està molt més protegit. No perquè s’hagi de defensar sol, que no li correspon, sinó perquè té vocabulari per poder explicar-se.
Comença abans del que pensem
L’educació sexual no comença amb la caixa de preservatius als 16 anys. Comença fins i tot abans de néixer: quan ens preguntem si serà nen o nena i què ens fa més il·lusió, ja hi entren en joc estereotips de gènere que tots tenim. Diversos estudis han mostrat que els adults tractem diferent un mateix bebè segons si creiem que és nen o nena: com li parlem, com el toquem, quines joguines li apropem. Revisar-nos, també en com ens parlem a nosaltres mateixos, del nostre cos o de la nostra parella davant dels infants, forma part de l’educació.
Infantil: posar nom al cos
Els infants poden anomenar totes les parts del cos fins que arriben als genitals. Llavors apareixen les rialles, la vergonya o una llista interminable d’eufemismes. Però els eufemismes dificulten que un infant pugui explicar a un adult què li passa i que l’adult l’entengui. Per això és important parlar de vulva i de penis amb la mateixa naturalitat que parlem del colze. El moment del bany és ideal per fer-ho a casa; a l’escola, per exemple, es pot fer amb ninos que tinguin genitals.
«El teu cos és teu»
No hauríem d’obligar els infants a fer petons o abraçades, ni tan sols a la família durant el dinar de Nadal. Saludar forma part de l’educació, però es pot saludar de moltes maneres: amb la mà, amb una abraçada, amb un cop de puny. Algunes escoles posen pictogrames a l’entrada perquè cada infant triï com vol saludar aquell dia. Si forcem el contacte, li estem transmetent que el seu cos l’ha de fer servir com digui l’adult, i des d’aquí és difícil prevenir. Tampoc s’ha de demanar mai contacte físic a canvi de regals o llaminadures.
Primària: límits, sorpreses i secrets
A primària es poden treballar els límits propis i els dels altres. Si faig pessigolles i l’altre riu, bé; si veig que s’incomoda o em diu que no, paro. Això també és consentiment, explicat segons l’edat. I és el moment d’aprendre a distingir una sorpresa d’un secret, la idea que la Roser va destacar com una de les més útils de la sessió:
- Una sorpresa fa sentir bé i farà sentir bé una altra persona. Dura un temps limitat, perquè al cap de poc s’acaba explicant, i almenys la saben dues persones adultes.
- Un secret pot fer sentir malament o incòmode. Només el sap una persona, no es pot dir mai i, a vegades, ve amb amenaces, xantatges o a canvi d’alguna cosa.
Si una cosa et preocupa, no ha de ser un secret. I davant del dubte, millor dir-ho: com a molt, haurem espatllat una sorpresa. També és el moment d’identificar diverses persones de confiança, dins i fora de casa. El missatge és clar: si una persona de confiança no et creu, busca’n una altra, i una altra, fins que algú et cregui.
Secundària: més enllà del consentiment
Consentir és un límit legal necessari, però no és suficient: es pot consentir per pressió de la parella, del grup o d’un mateix. Qualsevol cosa relacionada amb la sexualitat s’hauria de fer des del desig. A l’ESO també cal parlar de pressió de grup, de pornografia (que molts ja han vist des de primària), de l’enviament d’imatges, del xantatge i de les extorsions. I, sobretot, cal transmetre un missatge: encara que t’hagis equivocat, no és culpa teva. Som aquí per ajudar-te.
No podem oblidar l’alumnat amb necessitats de suport, amb discapacitat o que no domina la llengua: té més risc i menys eines per explicar-se, i cal adaptar-hi el llenguatge, els suports visuals i la manera d’ensenyar a qui pot adreçar-se.
2. Detectar la violència sexual infantil: de la impressió a una observació útil
No hi ha cap senyal inequívoc de violència sexual infantil. Tristesa, por, irritabilitat, aïllament, evitar una persona o un lloc, regressions o canvis bruscos en el rendiment poden ser senyals de violència sexual, però també d’un dol, d’una separació o de molts altres canvis. Les conductes, dibuixos o jocs sexualitzats impropis de l’edat poden ser un indici, però avui dia, amb l’accés tan fàcil a la pornografia, tampoc no són una confirmació.
Per això el paper del centre és observar amb criteri i registrar bé: què, quan, on i les paraules literals de l’infant entre cometes, sense hipòtesis ni conclusions. Les paraules exactes són molt valuoses si després hi ha un procés judicial.
- ✅ «Dimecres 7 d’octubre, a la sortida (16.30 h), s’amaga darrere meu quan el seu tiet la ve a buscar i diu: “No vull anar a casa d’ell”. Plora.»
- ❌ «Està molt rara aquests dies, crec que li passa alguna cosa amb el padrastre. Li he preguntat si li fa coses i diu que no, però segur que menteix.»
Observar, consultar i comunicar no són fases que calgui esgotar en ordre. No cal tenir proves: n’hi ha prou amb indicis. Si hi ha una revelació o un risc, no continuem observant, comuniquem. Més val protegir i equivocar-se. Davant d’un risc immediat, el 112.
3. Acollir una revelació: el primer que necessita és sentir-se escoltat
Rarament un infant ho explica tot de cop. Sol deixar anar petites dosis en moments inesperats, al passadís o al pati, per veure com reaccionem. Si ens veu espantats, incrèduls o enfadats, és molt possible que es tanqui i trigui anys a tornar-ho a explicar. També pot fer-se enrere o canviar el relat, i això no vol dir que s’ho hagi inventat. Què fer en aquell moment:
- Respirar, calma i privacitat. Agrair-li que ho expliqui i continuar en un espai tranquil, sense exposar-lo davant del grup.
- Creure’l i no jutjar. No cal estar segurs que és veritat per prendre’l seriosament: aquesta decisió no ens correspon.
- Escoltar el que explica espontàniament. No completar el relat, no suggerir noms ni detalls i no fer-lo repetir, ni tan sols davant d’un altre docent.
- No prometre secret. «Això que m’expliques és molt important i ho explicaré només a les persones que ens poden ajudar a protegir-te.»
- Donar-li seguretat: «Has fet bé d’explicar-m’ho», «No és culpa teva», «Buscarem ajuda».
- Registrar i activar el circuit el mateix dia, i no confrontar mai la persona assenyalada.
Hi ha frases que convé evitar perquè posen en dubte, pressionen o creen una promesa que no podem complir: «N’estàs segur?», «Per què no ho has dit abans?», «Explica’m exactament tot el que ha passat», «Això quedarà entre nosaltres» o «Quin horror, ara mateix truco els teus pares». L’exploració correspon als serveis especialitzats, com ara Barnahus, precisament perquè l’infant no ho hagi d’explicar moltes vegades.
4. Coordinar: la resposta no pot dependre d’una sola persona
- Qui detecta o escolta: fa l’acollida, la protecció inicial i el registre fidel, i ho comunica a la direcció el mateix dia.
- La direcció del centre: activa el circuit i fa les comunicacions que corresponen.
- El COCOBE i l’orientació: donen suport i coordinació interna. És important que coneguin el seu paper abans que salti una alerta.
- Els serveis competents (protecció, salut, Barnahus, justícia): fan la valoració, l’exploració, la protecció i l’atenció especialitzada.
El circuit no és sempre el mateix: no es fa el mateix recorregut si la situació és entre alumnes, si implica una persona adulta del centre o si passa en l’àmbit familiar. Una proposta per a demà mateix: comproveu si al vostre centre sabeu qui és el COCOBE, qui el substitueix si no hi és i com s’activa el protocol. Davant de qualsevol sospita de violència sexual infantil, el circuit intern no ha de retardar mai la protecció.
5. Comunicar-ho a la família
Si la sospita implica algú de l’entorn familiar, no s’informa directament la família: s’acorda amb els serveis de protecció qui informa, quan i com. Quan sí que cal parlar-hi, ha de ser una conversa preparada, en un espai privat i amb poques persones. Es comparteix el que se sap, s’escolta la reacció (que pot ser por, ràbia o incredulitat) i es valida, sense discutir. La incredulitat no atura les actuacions. Un possible inici:
«Us hem convocat perquè hi ha una situació que ens preocupa i volem compartir què sabem i com l’estem abordant. La prioritat és que el vostre fill o filla estigui protegit i acompanyat. Us explicarem els passos i el suport amb què comptem.»
6. Pautes per a casa
- Escoltar i donar seguretat: «Soc aquí per ajudar-te. No és culpa teva.»
- Respectar el seu ritme i no interrogar-lo ni fer-li repetir el relat davant d’altres familiars.
- No confrontar la persona assenyalada ni intentar resoldre-ho dins de la família.
- Mantenir les rutines i preservar la privacitat: res de grups de WhatsApp ni xarxes.
- Buscar suport professional per als adults, perquè l’infant no ha de carregar amb les nostres pors.
Preguntes freqüents
Hi ha senyals que confirmin que un infant pateix violència sexual?
No hi ha cap senyal inequívoc. Canvis emocionals, aïllament, regressions o conductes sexualitzades impròpies de l’edat poden ser indicis, però també poden tenir altres causes. Per això cal observar, registrar fets concrets i comunicar-ho: no cal tenir proves per activar el circuit.
Quina diferència hi ha entre un secret i una sorpresa?
Una sorpresa fa sentir bé, dura poc temps i la saben almenys dues persones adultes. Un secret fa sentir malament, només el sap una persona, no es pot dir mai i a vegades va lligat a amenaces o a canvi d’alguna cosa. Ensenyar aquesta diferència ajuda els infants a identificar quan han de demanar ajuda.
A quina edat comença l’educació sexual?
Des del naixement, i fins i tot abans. A infantil passa per posar nom correcte a totes les parts del cos, també als genitals; a primària, per treballar els límits i la diferència entre secret i sorpresa; i a secundària, pel consentiment, el desig, les relacions digitals i la pornografia.
Hi ha recursos per treballar-ho per edats?
La guia en PDF que acompanya aquest article recull una proposta educativa per a cada etapa (infantil, primària i secundària) i una fitxa per treballar-la amb l’equip del centre.
Es fan tallers d’educació afectivosexual a totes les escoles?
Malauradament, no. Sovint depenen que l’ajuntament els financi o que l’AFA hi pugui destinar recursos, i no totes en tenen. Per això és important demanar-los.
Com ho gestionem com a parella quan ho descobrim?
És una crisi vital que també sacseja la parella: apareix la culpa i la necessitat de buscar explicacions. Cadascú ho gestiona a la seva manera, l’un plorant i l’altre omplint-se d’activitat, i això no vol dir que no li importi. Cal fer més equip que mai, tenir espais per parlar-ne i demanar ajuda terapèutica, individual i de parella.
I cuidar-se
Rebre una revelació remou, i a vegades es nota en el son o en l’angoixa dels dies següents. Cal buscar suport, però per canals professionals: direcció, orientació, EAP o un espai terapèutic propi. I preservar la privacitat de l’infant també vol dir no explicar-ho a la sala de professors, als amics ni a la família per desfogar-se. El circuit existeix, precisament, perquè la responsabilitat no recaigui en una sola persona.
Recursos
- 112: emergències o risc immediat.
- 116 111 (Infància Respon): orientació i comunicació de possibles maltractaments infantils.
- USAV, Inspecció i EAP: suport als centres educatius.
- Àngel Blau: si tens dubtes sobre com actuar, també pots contactar amb nosaltres.
Documents de referència
- Departament d’Educació: Protocol d’actuació davant de qualsevol tipus de violència en l’àmbit educatiu (2024)
- Guia d’acompanyament i bon tracte a l’alumnat que verbalitza situacions de violències sexuals
- CEJFE: Recomanacions per a familiars i professionals quan hi ha una revelació de violència sexual
- Generalitat: Comunicació de maltractaments d’infants i adolescents
- LOPIVI: Llei orgànica 8/2021 de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència
Com va dir la Montse en acabar: divulguem-ho, perquè si podem protegir una sola criatura, ja haurà valgut la pena.
🎥 Mira la sessió completa · 📄 Descarrega la guia (PDF)
Sessió organitzada per Àngel Blau amb la col·laboració del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya.




