Quan la platja deixa de ser un refugi: prudència, hipervigilància i protecció de la infància
Moltes famílies expliquen que ja no viuen la platja o la piscina com un espai de descans. La presència constant de càmeres les manté en estat d’alerta. És una reacció comprensible i compartida. En aquest article la situem amb dades, distingim la prudència que cuida de l’alerta que buida, i expliquem què podem fer —i què no cal fer— per protegir la infància sense viure vigilant.
D’ON NEIX AQUEST ARTICLE
La font d’aquest article es el reportatge «I si algú li fa una foto?»: la por de moltes famílies a la platja, de Núria Bigas Formatjé, publicat a la secció Criatures del diari ARA el 23 de juliol del 2026. Hi recollim les aportacions de les persones expertes consultades —Laura Ferrer, Irene Montiel (UOC) i Francisco Pérez Bes (AEPD)— i hi afegim la mirada d’Àngel Blau sobre prevenció i acompanyament.
EN BREU
La sensació d’alerta davant d’algú que aixeca un mòbil a la platja és real, però no coincideix amb el perfil del risc. A l’Estat espanyol, en 8 de cada 10 casos de violència sexual contra la infància la persona agressora pertany a l’entorn familiar o conegut de l’infant. Vigilar de manera permanent persones desconegudes desgasta molt i protegeix poc.
Això no vol dir que captar imatges d’un infant sense consentiment sigui irrellevant: vulnera el dret a la pròpia imatge i té vies de resposta concretes. La prevenció que sí que protegeix combina tres coses: conversa amb l’infant sobre el seu cos i els seus límits, persones adultes disponibles i formades, i circuits clars per actuar quan hi ha una situació concreta.
Un malestar que val la pena anomenar
A Àngel Blau escoltem sovint la mateixa escena. Una família a la vora de l’aigua. Un infant que juga. Algú, a pocs metres, que aixeca el mòbil. I una tensió a les espatlles que arriba abans que qualsevol pensament.
Les platges i les piscines havien estat espais de lentitud, de cossos lliures i de mirades adultes d’acompanyament. La generalització de les càmeres n’ha canviat la geografia emocional. El que hauria de ser descans s’ha convertit, per a moltes mares i pares, en un exercici desgastant d’intentar desxifrar les intencions de qui tenen a prop.
No és una percepció aïllada. Laura Ferrer, especialista en educació sexual conscient i emocional, explica a l’ARA que a la seva consulta hi arriben cada cop més famílies —de Catalunya, de Galícia i del nord de l’Estat— que han viscut situacions incòmodes a la platja i que temen la difusió d’imatges dels seus fills sense consentiment. Ho resumeix dient que ja no es tracta de vigilar les onades, sinó de vigilar que no ens robin la intimitat des de la sorra.
Anomenar-ho no és alarmisme. És reconèixer una experiència compartida que sovint circula en veu baixa i que arriba acompanyada d’una segona incomoditat: no voler transmetre als fills una por que nosaltres mateixos no sabem on col·locar.
Què diu l'evidència sobre el risc real
Situar el risc no serveix per treure importància al malestar. Serveix per decidir on posem l’energia protectora, que és limitada.
Segons estimacions del Consell d’Europa, coincidents amb les d’UNICEF, una de cada cinc persones ha patit alguna forma de violència sexual durant la infància. És una xifra alta i explica per què tantes famílies estan en guàrdia.
Ara bé, l’anàlisi de prop de 400 sentències judicials fet per Save the Children (Por una justicia a la altura de la infancia, 2023) indica que en 8 de cada 10 casos la persona agressora pertany a l’entorn familiar o conegut de l’infant, i que la majoria no tenia antecedents penals per violència sexual. En l’entorn digital passa una cosa semblant: en el darrer informe de l’entitat sobre grooming (Tras la pantalla, 2026), només un terç de les persones agressores eren completament desconegudes per a la víctima.
La conclusió no és que a la platja no pugui passar mai res. És que el perill que ocupa més espai en la nostra imaginació no és el que concentra més casos. I que una atenció fixada en persones desconegudes pot deixar sense mirada el lloc on la violència sexual infantil es produeix majoritàriament: els vincles de confiança.
Ara bé, hi ha una part de la inquietud que sí que ha canviat de manera mesurable: el recorregut que pot fer una imatge. Irene Montiel, professora dels estudis de dret i ciència política de la UOC i investigadora del grup VICRIM, adverteix a l’ARA que una fotografia quotidiana i aparentment innocent pot acabar reutilitzada amb eines d’intel·ligència artificial o circulant en entorns delictius d’intercanvi de MESI.
Les xifres acompanyen aquesta observació. Inhope, la xarxa internacional de línies de denúncia contra el material d’abús sexual infantil a internet, va processar el 2024 prop de 2,5 milions de registres sospitosos, un 218% més que l’any anterior. La Internet Watch Foundation, per la seva banda, va passar de 42 informes amb imatges realistes d’abús sexual infantil generades amb IA el 2023 a 491 el 2025.
Per tant, hi ha dues coses certes alhora, i convé no confondre-les. El risc d’agressió sexual continua concentrat en l’entorn proper. El risc sobre la imatge —captació, manipulació i difusió— sí que ha crescut i és el que explica bona part de la incomoditat nova a la platja.
La prudència que cuida i l'alerta que buida
…
Prudència conscient
Hipervigilància sostinguda
D’on neix
De la responsabilitat i del vincle.
D’un entorn percebut com a imprevisible. No es tria.
Com se sent
Atenció serena. Es pot sostenir en el temps
Activació física permanent. Esgota.
Què fa amb l’atenció
Observa l’entorn i torna a l’infant.
Es queda fixada en l’amenaça possible.
Què transmet a l’infant
Que hi ha algú present i disponible.
Que el món és un lloc del qual cal desconfiar.
Què fa quan cal
Posa límits i actua amb un pla clar.
Anticipa contínuament sense poder actuar.
La hipervigilància no és exageració ni fragilitat de caràcter. És una resposta previsible del cos davant d’un context que ha canviat les regles. El problema és que no construeix seguretat: construeix cansament, irritabilitat i dificultat per ser-hi present.
Als nostres espais d’acompanyament observem una cosa que val la pena dir en veu alta: per a moltes persones adultes supervivents de violència sexual infantil, la maternitat i la paternitat reactiven aquesta alerta amb una intensitat difícil d’explicar. Si t’hi reconeixes, no estàs exagerant. És memòria corporal, i es pot treballar acompanyada.
El dret a la pròpia imatge dels infants: què diu el marc legal
La preocupació per les fotografies no és infundada, encara que el risc no vagi majoritàriament per aquí. Té un fonament jurídic clar.
- El dret a la pròpia imatge és un dret fonamental reconegut a l’article 18.1 de la Constitució i desenvolupat per la Llei orgànica 1/1982.
- Captar, reproduir o publicar la imatge identificable d’un infant sense el consentiment de qui n’exerceix la tutela és una intromissió il·legítima, segons l’article 7 d’aquesta mateixa llei.
- La difusió és el punt crític. Una imatge presa en un espai públic on un infant apareix de manera accessòria no és el mateix que una captació dirigida, ni que la seva publicació posterior en qualsevol canal.
- La Llei orgànica 1/1996 de protecció jurídica del menor habilita el Ministeri Fiscal a actuar d’ofici quan la difusió d’imatges pot ser contrària als interessos de l’infant. No cal esperar que la família hi arribi sola.
No hi ha una regulació específica per a la platja o la piscina: s’hi aplica el marc general. Francisco Pérez Bes, adjunt de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, remarca a l’ARA una distinció útil: fer una foto i guardar-la al mòbil pot considerar-se ús domèstic; difondre-la —per WhatsApp o per xarxes— és on entra de ple la normativa de protecció de dades i on hi ha dret a exigir-ne la retirada. En el cas de menors de catorze anys, l’autorització l’han de donar sempre els pares o tutors legals.
També assenyala que el repte ja no són només els telèfons: hi ha cada cop més dispositius d’aparença convencional —ulleres de sol amb càmera, per exemple— que fan més difícil saber si algú està enregistrant.
Que aquesta preocupació és creixent es veu en les dades de la mateixa agència: la memòria del 2025 recull 30.931 reclamacions, un 64% més que l’any anterior, i al seu Canal Jove una de cada quatre consultes rebudes tenia a veure amb la publicació d’imatges a xarxes socials, sovint en contextos que afecten menors.
Dit d’una altra manera: davant d’una situació concreta hi ha marge d’actuació real. El que no protegeix és l’estat d’alerta genèric.
Què fer davant d'una situació concreta
Si detectes una conducta que et sembla dirigida cap a infants —fotografies insistents, enquadraments buscats, presència reiterada sense vincle amb cap criatura—, les persones expertes coincideixen que cal intervenir. On no coincideixen del tot és en com.
Laura Ferrer defensa que les famílies no s’han de quedar callades i poden adreçar-se a la persona de manera assertiva i educada per demanar-li que no fotografiï els seus fills; normalitzar aquest límit entre adults, diu, forma part de la protecció. Francisco Pérez Bes, en canvi, recomana no confrontar, perquè ningú no està obligat a mostrar el seu dispositiu, i trucar directament a la policia local o municipal. Irene Montiel proposa una via intermèdia: demanar que s’esborri la imatge i avisar les persones responsables de l’espai perquè intervinguin.
A Àngel Blau recomanem graduar la resposta segons el context i el risc, sense confrontacions en solitari:
- Avisa el servei de socorrisme o el personal de la instal·lació. Tenen protocol, autoritat en l’espai i poden intervenir sense exposar-te.
- Si vols adreçar-t’hi directament, fes-ho acompanyada o acompanyat i amb una petició concreta i tranquil·la. No exigeixis veure el dispositiu: ningú no està obligat a mostrar-lo.
- Truca al 112 si hi ha risc immediat o si la conducta continua. Només l’autoritat pot revisar o retirar un telèfon, una càmera o les imatges. Mossos d’Esquadra i policia local són els cossos competents.
- No fotografiïs ni difonguis imatges de la persona sospitosa a les xarxes. No ajuda, pot vulnerar drets i pot perjudicar una investigació posterior.
- Si ja hi ha imatges publicades, el Canal prioritari de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades permet demanar-ne la retirada urgent. Per a orientació tècnica, la línia 017 d’INCIBE.
- Per a orientació sobre protecció de la infància, Infància Respon: 116 111, gratuït i les 24 hores.
La prevenció que sí que protegeix
Les mesures que redueixen el risc de manera consistent no tenen a veure amb vigilar desconeguts, sinó amb la relació que construïm amb l’infant.
- Anomenar el cos pel seu nom. Un infant que sap dir amb precisió què li ha passat té moltes més possibilitats de ser cregut i entès.
- Distingir sorpresa i secret. Una sorpresa s’explica al final; un secret que fa mal a la panxa no s’ha de guardar mai, encara que ho demani una persona coneguda.
- Reconèixer la seva autoritat sobre el propi cos. Inclou les fotografies. Preguntar-li si vol que li fem una foto, i acceptar el no, li ensenya que el seu permís compta.
- Deixar que decideixi sobre el banyador. A partir d’una certa edat, molts infants prefereixen anar coberts. Que ho decideixin ells reforça la mateixa idea: el cos és seu.
- Identificar tres persones adultes de confiança a qui podria explicar qualsevol cosa, dins i fora de la família.
- Estar disponibles. La majoria de revelacions arriben quan l’infant té la certesa que no serà renyat ni desmentit.
Sobre quan parlar-ne, Laura Ferrer situa entre els vuit i els deu anys el moment en què un infant pot entendre què és internet i què implica que una imatge circuli. Abans d’aquesta edat, recomana protegir sense sobrepreocupar.
I hi ha un matís que val la pena sostenir amb cura, perquè és fàcil que es perdi pel camí: el missatge no pot ser que el seu cos s’ha d’amagar. El cos no és el problema. El que no és acceptable és que una persona desconeguda es quedi una imatge d’aquest cos sense permís. Són dues idees diferents i els infants les poden distingir perfectament si les hi expliquem separades.
I les imatges que publiquem nosaltres
Hi ha una part de la conversa que costa més de fer: bona part de les imatges d’infants que circulen públicament les hem publicat les persones adultes que els cuidem. Fotografies d’estiu, de banyera, de platja, compartides amb afecte en perfils oberts.
L’estudi Infancia y adolescencia en entornos digitales, de Save the Children i la Fundación Orange, xifra en un 54% les mares i els pares que comparteixen continguts dels fills a les xarxes, i en un 39% els qui ho fan tot i ser conscients dels riscos. Entre els adolescents, un de cada quatre se sent incòmode o molt incòmode amb aquesta exposició.
No es tracta de generar culpa. Es tracta d’aplicar el mateix criteri que demanem als altres: pensar en qui pot veure aquella imatge, evitar les que mostren el cos de l’infant en context d’intimitat, revisar la privacitat dels perfils i preguntar-li a ell o a ella a partir del moment en què pot opinar. Coherència, no vigilància.
De la reacció a la prevenció
Cuidar la intimitat de la infantesa és un acte de responsabilitat que no discutim. Però protegir no hauria de costar la capacitat de respirar.
Estar present no vol dir sostenir una sospita permanent sobre qui tenim al costat. Vol dir tenir informació fiable, saber què fer si passa alguna cosa, i haver construït amb l’infant una relació on pugui explicar-la. Aquesta és la prevenció que es pot mantenir tot un estiu, i tota una infantesa.
Irene Montiel ho formula d’una manera que compartim del tot: la responsabilitat de protegir és de les persones adultes, i el problema mai no és l’infant ni el seu cos, sinó la mirada adulta que el sexualitza o que fa servir la seva imatge sense permís. No es tracta de convertir la platja en un espai de por, sinó de recuperar-la com un lloc segur també per a la infància.
«La major protecció no és controlar tot el que passa al voltant d’un infant, sinó ser algú a qui pot explicar el que li ha passat.»
Preguntes freqüents
És legal fotografiar un infant a la platja sense permís?
Captar la imatge identificable d'un infant sense el consentiment de qui n'exerceix la tutela pot constituir una intromissió il·legítima segons la Llei orgànica 1/1982, i encara més clarament si es difon. La situació és diferent quan l'infant apareix de manera accessòria dins d'una escena general. Davant d'un dubte raonable, cal avisar el personal de la instal·lació o trucar al 112, no confrontar.
Què faig si sospito que algú està fotografiant el meu fill?
Avisa primer el servei de socorrisme o el personal de la instal·lació. Si vols adreçar-te directament a la persona, fes-ho acompanyada i amb una petició tranquil·la, sense exigir veure el dispositiu: ningú no està obligat a mostrar-lo. Si el risc és immediat o la conducta continua, truca al 112; només l'autoritat pot revisar o retirar imatges. No difonguis fotografies de la persona sospitosa a les xarxes.
Hem de deixar de banyar els infants sense banyador?
No hi ha una resposta única, i l'entitat no recomana una norma general. El criteri més útil és preguntar-ho a l'infant a partir del moment en què pot opinar i respectar la seva resposta. Això protegeix i, alhora, li ensenya que el seu cos és seu i que el seu permís compta.
Com sé si el que sento és prudència o hipervigilància?
La prudència observa i torna a l'infant; es pot sostenir en el temps. La hipervigilància es queda fixada en l'amenaça, no permet gaudir i deixa esgotament al final del dia. Si reconeixes la segona de manera sostinguda, no és un defecte de caràcter: és una resposta del cos que es pot treballar amb acompanyament professional.
Puc publicar fotos dels meus fills a les xarxes?
Legalment, qui n'exerceix la tutela hi pot consentir, però el criteri de cura recomana limitar-ho: evitar les imatges del cos de l'infant en context d'intimitat, revisar la privacitat dels perfils i demanar-li opinió a partir del moment en què pot donar-la. Si una imatge sensible ja circula, el Canal prioritari de l'AEPD permet demanar-ne la retirada urgent.
On es produeix majoritàriament la violència sexual infantil?
En l'entorn de confiança. L'anàlisi de sentències de Save the Children (2023) situa en 8 de cada 10 els casos en què la persona agressora pertany a l'àmbit familiar o conegut de l'infant. Per això la prevenció eficaç passa més per la conversa i els vincles que per la vigilància de persones desconegudes.
NOTA DE CURA
Aquest article té finalitat informativa i no substitueix una valoració professional. Si hi ha risc immediat per a un infant, cal trucar al 112. Per a orientació sobre protecció de la infància, Infància Respon: 116 111. Si el que has llegit t’ha remogut alguna cosa pròpia, a Àngel Blau acompanyem persones supervivents i famílies en espais confidencials i sense pressa.
Glosario
Terme
Definició
Hipervigilància
Estat d’activació permanent del sistema d’alerta davant d’una amenaça real o percebuda. No es tria i té un cost físic i emocional sostingut.
Dret a la pròpia imatge
Dret fonamental (art. 18.1 CE, LO 1/1982) que permet decidir sobre la captació, reproducció i publicació de la imatge pròpia. En infants l’exerceixen les persones que en tenen la tutela.
MESI
Material d’Explotació Sexual Infantil. Terminologia recomanada en substitució de l’expressió «pornografia infantil», que suggereix erròniament un consentiment inexistent.
Sharenting
Publicació habitual per part de mares, pares o persones cuidadores d’imatges i informació dels seus infants a xarxes socials.
Grooming
Procés pel qual una persona adulta contacta un infant o adolescent per mitjans digitals amb la finalitat d’implicar-lo en activitats de caràcter sexual.
Mirada trauma-informada
Enfocament professional que entén determinades reaccions —el silenci, l’alerta, l’evitació— com a conseqüències previsibles del dany i no com a mancances de la persona.
Fonts
- Bigas Formatjé, N. (23 de juliol del 2026). «I si algú li fa una foto?»: la por de moltes famílies a la platja. Diari ARA, secció Criatures. Reportatge de partida d’aquest article. criatures.ara.cat
- Save the Children (2023). Por una justicia a la altura de la infancia. Análisis de sentencias sobre abusos sexuales a niños y niñas en España.
- Save the Children i Fundación Orange. Infancia y adolescencia en entornos digitales.
- Inhope. Informe anual 2024.
- Internet Watch Foundation. Dades sobre material d’abús sexual infantil generat amb intel·ligència artificial, 2023–2025.
- Agència Espanyola de Protecció de Dades. Memòria anual 2025.
- Save the Children (2026). Tras la pantalla: violencia sexual contra la infancia en el entorno digital.
- Consell d’Europa. Campanya One in Five per aturar la violència sexual contra la infància. Estimacions coincidents amb UNICEF.
- Constitució espanyola, art. 18.1; Llei orgànica 1/1982, de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, art. 7.
- Llei orgànica 1/1996, de protecció jurídica del menor.
- Agència Espanyola de Protecció de Dades. Canal prioritari per a la retirada urgent de contingut sensible.
A ÀNGEL BLAU
Acompanyem persones supervivents de violència sexual infantil, famílies que necessiten entendre i actuar, i professionals que volen formar-se. També sostenim espais de prevenció per a persones preocupades pels seus propis pensaments o conductes envers menors. Si vols parlar amb nosaltres, escriu-nos des del formulari de contacte d’angelblau.com.
amb el suport de
