”Pasado los años he entendido que muchas personas de una u otra manera han tenido que lidiar con sus monstruos y el hecho de poder compartirlo, rompiendo la pesada losa del silencio, me ha llevado a desvictimizarme, aceptarme y quererme.
Com em vaig convertir en el no-res.
El meu pare va abusar de mi per primera vegada cap als cinc anys.
D’això només em queden records difusos, a diferència dels que tinc de les vacances de Setmana Santa dels meus deu anys.
La casa d’estiu
Estàvem sols a la casa d’estiu, la resta de la família no vindria fins passats quatre dies.L’experiència m’havia ensenyat que quedar-me a soles amb ell comportava fer «coses» que m’omplien de fàstic.Tenia la por ficada dins i no parava de sanglotar. Intuïa que en qualsevol moment em demanaria el que no volia donar.
No parava de queixar-me de mal de panxa, suposo que l’ansietat s’havia ficat en aquest racó.
Per calmar-me, en lloc de buscar la causa del mareig i nerviosisme, em va donar per beure mig got d’aigua amb «Aigua del Carme» (55 º d’alcohol) i em va obligar a ficar-me al seu llit.Recordo, a causa dels efectes de l’alcohol, que al principi creia que era un somni, però el fàstic em va tornar a la realitat, un fàstic sobretot cap a mi, per no tenir l’enteresa, ni el valor per dir que no a la violació .
Encara ara, en recordar-ho puc reviure el dolor de la podridura que vaig sentir en el meu interior.
Tot estava trencat…
Aquests quatre dies van ser suficients per deixar de ser i convertir-me en la seva serventa, amant, confident, còmplice …
Era el seu dret, per ser seva i no ser res.
Començava una nova realitat, una nova versió de mi que va anar dibuixant sense pietat, perfecta per al seu ego.
La vaig acceptar sense dir ni piu omplint-me dia a dia de por i culpa.Era el seu dret, per ser seva i no ser res.
Conviure amb això no ha estat fàcil. Trencar amb això tampoc.
Passats els anys he entès que moltes persones d’una manera o d’una altra han hagut de lluitar amb els seus monstres, i el fet de poder compartir-ho, trencant la pesada llosa del silenci, m’ha portat a desvictimizar-me, acceptar-me i estimar-me.
He deixat d’odiar-me.
SÍ a estimar-me. Mentre ho escric, encara sento que és un somni, he deixat d’odiar-me, m’he acceptat i vull i sento que vull estimar-me.He d’agrair-ho, primer a mi mateixa en el moment que vaig decidir trencar amb el silenci, i després a moltes persones estimadíssimes que des de la seva sensibilitat han estat injectant-me amor, paciència, saviesa … i la possibilitat de poder parlar-ne.
Gràcies Latifa
Ange Bleu
